El Carisma de María Gay Tibau

El Carisma de María Gay Tibau

Per carisma de la Fundadora s'entén una especial comunicació de gràcia, atorgada directament pe l'Esperit a una persona a fi de capacitar-la per a fundar un Institut religiós i configurar la seva fisonomia i identitat.

María Gay Tibau, fou agraciada pel do de l'Esperit Sant amb el carisma de la caritat, que la va consagrar  per a la missió de transparentar l'amor misericordiós de Jesús entre els malalts i necessitats.

Gràcia, és l'expressió de bondat i de la misericòrdia divines manifestada en l'actuació de Jesús que alleuja el dolor i cura als malalts. Des d'aquesta vivència carismàtica, Maria Gay veu a Crist en el malalt.

El carisma de la Fundadora conté un conjunt d'elements propis i diferenciats que inclou, a més  dels elements personals de la seva vocació, una visió profètica que origina una espiritualitat i un estil de vida propi ordenat a la missió particular.

Una espiritualitat pròpia

Tot carisma origina una espiritualitat. El nucli d'aquesta espiritualitat és una particular vivència del misteri de Crist. Des d'ella, la Fundadora viu la consagració baptismal i la religiosa.

Maria Gay des del començament visqué la seva pròpia espiritualitat. La seva empremta espiritual fou des de una pietat popular, senzilla i com a conseqüència fàcil d'acomodar-se a les diverses situacions apostòliques.

El seu perfil humà, és una porta d'entrada per descobrir la bellesa espiritual que acull la seva persona.

Va destacar per la seva humilitat i senzillesa, abnegació i promptitud.

Fou generosa i alegre, amb un gran cor i una immensa tendresa.

Era una persona propera, capaç de transmetre al malalt serenor, esperança i pau.

Els trets de la seva espiritualitat que destaquen  més:

  • Les virtuts de la caritat, la fe i la esperança : Maria Gay va exercir la caritat al màxim i la va transmetre  a les Germanes sota l'impuls de l´Esperit que la disposava a deixar-se conduir i sostenir per Ell.

La confiança que suposa la fe i l'esperança en Déu Provident, fou el segell més destacat de la seva espiritualitat. Tot ho deixava a les seves mans.

Mai va confiar en les seves pròpies forces sinó que esperava activament que Ell se li mostrés i la sostingués en el camí veritable de la seva voluntat.

  • La dimensió trinitaria: Maria la visqué amb intensitat i la va introduir en el primer Reglament perquè es visqués a l'Associació.
    • El Pare Provident. En aquest pare ella hi posava tota la confiança treballant i esperant d'Ell tot el necessari per a la seva vida i la de les seves Germanes.
    • Jesús misericordiós-espòs. Per María, Jesús era l'espòs amant, a qui devia lliurar tot el seu amor, per ser fecundes en l'apostolat; era a qui veien en els malalts que elles cuidaven amb sol·licitud maternal.

Procuraven reproduir  i transparentar aquest mateix Crist, visquent els valors evangèlics en el servei apostòlic.

    • L'Esperit Sant. La seva obertura a l'Esperit va consolidar la seva vida lliurada als malalts, i la seva obra perllongaria en el temps aquesta activitat caritativa.
  • La Pietat. En el moment de la fundació ja estava ben definida i en certa manera, avalada per les associacions a les que pertanyia.

Destacarem:

    • La pregària. Ella va entendre la pregària com la manera privilegiada de comunicar-se amb Déu. Existia una constant interacció entre PREGÀRIA, VIDA COMUNITÀRIA I ACCIÓ APOSTÒLICA; era un sol acte.

Veia a Crist en el malalt perquè abans, ella s'havia sentit embolcallada en l'amor benèvol i compassiu de Jesús.

La seva pregària assenyalava dos aspectes:

      • L'acció de gràcies a Déu pels beneficis rebuts. Reconèixer-lo com a Senyor de tot i sentir-nos criatures necessitades d'Ell.
      • La imitació del Crist. La pregària ens disposa per imitar Crist crucificat en la nostra vida quotidiana.

Ens ajuda a viure i practicar les virtuts cristianes, y ens prepara per afrontat les dificultats de la vida apostòlica.

    • El silenci. Es el mitjà més eficaç per fer be la pregària. La seva manca debilitava la vida interior.

La lectura i el silenci serveixen per mantenir la presència de Déu; és també un ajut  interior que convida a pensar ordenadament i amb profit.

És, doncs, necessari, mantenir al llarg del dia una actitud orant, facilitada pel silenci exterior i interior.

  • Amor filial a María. Per ella era més que una simple devoció a la Mare de Déu. Sentir-se filla, constituïa una dimensió fonamental de la seva espiritualitat i així ho ha transmès  a la Congregació.
  • Especial devoció a San Josep. Ella va viure una profunda i especial relació amb Sant Josep, que va marcar l'espiritualitat de l'Institut des dels orígens.

Hi acudia  de manera especial en els moments difícils. El va experimentar per sobre de tot com a protector.

Morí amb la mateixa senzillesa i humilitat, precisament en una data assenyalada i memorable per ella i per tot l'Institut. La vigília del Sant Patró i Protector, Sant Josep.

  • Direcció espiritual. Maria Gay es deixava aconsellar per persones de provada virtut, y la figura del director i/o confessor ha estat sempre molt lligada a l'acompanyament espiritual tant en María com en les primeres Germanes.
Un estil de vida

Ens consta que Maria Gay era molt humil, jovial i alegre. La seva caritat ardent la feia molt sensible al sofriment humà.

Era prompte i abnegada en atansar-se a la capçalera del malalt.

Vestia amb senzillesa i modèstia, com les dones treballadores de Girona.

Treballava a diari per guanyar-se el pa quotidià, que rebia de la caritat dels malalts que assistia.

Les germanes que van viure amb ella ens han transmès, amb gran respecte i estimació això: era molt fina, bondadosa i plena de caritat amb els malalts.

Maria Gay va entendre molt bé què és viure en igualtat, doncs, mai es va considerar superior a les altres, no va pretendre ser Superiora, sinó servidora de les seves estimades germanes.

La comunitat era molt important per ella. La vivia amb un estil propi de família. Era des d'on sortia cap a l'apostolat.

Va treballar per inculcar a les seves filles l'esperit de caritat i servei. Es va exercitar en la pràctica dels seus deures: obediència, pobresa, castedat. Va viure intensament l'espiritualitat dels vots.

Tot i que la professió era privada, les comprometia i consolidava en les seves relacions comunitàries i apostòliques.

El seu programa de vida era molt clar: estimar Déu, consagrar-se totalment a Ell, en comunitat i dedicar-se a les obres més espinoses de la caritat.

Una missió particular

El seu compromís i testimoni va animar a altres joves a ingressar a l'Institut per dedicar la seva vida i acció al servei dels malalts.

Van creure en la crida del Senyor i es van fiar del programa de vida que la fundadora els oferia. Era fort l'empeny de Maria Gay perquè les seves filles aprenguessin bé aquesta disposició continua de prestar el servei de la caritat al malalt i necessitat.